Publicat al Periódic d’Andorra el dimecres, 28 de novembre de 2018 | 04:15 h

Fabiola Sofia Masegosa

Avui ha estat un d’aquells dies en què m’he col·locat davant d’un full en blanc (o millor dit d’un document Word) i no sabia sobre què escriure. La veritat, és que es passa molt malament i la teva ment comença a divagar i no troba cap idea que et sembli bona. De manera que acabes per comprendre que la inspiració en aquesta ocasió no t’acompanya, però al final sempre acabes per trobar algun tema sobre el que escriure, encara que potser no arribi a omplir-te del tot. I això és el que m’ha passat. De manera que he decidit abandonar la idea que ha aparegut després de molt furgar en el meu cap i escriure sobre la por que ens tenalla i ens bloqueja moltes vegades al trobar-nos davant d’un full en blanc.

En el meu cas, el saber que he d’escriure de continu de vegades em bloqueja i, a més, quan ja portes un temps fent-ho els temes sembla que s’esgoten i has de recórrer cada vegada més a la teva inspiració.

El que si em queda clar és que en el meu cas la inspiració no ve quan la busco, sinó que m’espera i apareix durant els meus llargs passejos, quan estic descansant o dormint, etc. Ella em ve a visitar al mig de la nit com una musa i jo m’aixeco del llit, agafo la meva llibreta i anoto tot el que em va xiuxiuejant a cau d’orella. Així, que és com un cavall desbocat al qual no puc dominar i que com més persegueixo més m’evita per aparèixer de nou quan menys m’ho espero.

Totes aquestes notes que vaig acumulant, més tard es converteixen en escrits o reposen en el meu quadern esperant que arribi el seu torn.

Per contra, hi ha dies en què el tema del meu escrit queda claríssim. Llavors, sembla que el bolígraf escriu sol. És com si tingués vida pròpia i no comptés amb mi. Bé, en realitat hauria de dir el teclat del meu ordinador! Però, la idea d’escriure amb un bolígraf em resulta molt més literària i poètica que l’ús de les noves tecnologies.

Un altre punt a part, és el d’aquelles persones que desitgen escriure, però que argumenten que no saben fer-ho. Per a elles serviria una vella dita molt coneguda per tothom: «La pràctica fa al mestre». Certament, com més escrius -i llegir també és molt important, no ho oblideu- millor ho faràs. Si ho evites amb excuses, sempre estaràs queixant-te de no ser capaç de fer-ho i no evolucionaràs en aquest aspecte.

Per últim, una darrera idea. I si, en lloc de veure el full en blanc com el nostre enemic, el veiéssim com una bona possibilitat d’expressar-nos, de deixar les nostres idees i pensaments plasmats en un paper. En aquest cas, tot comença a canviar i s’obre la nostra ànsia d’omplir aquesta finestra oberta al exterior de color i de vida, de fer sentir a la resta del món el que ens agrada o ens preocupa, els nostres interessos personals o com veiem el món que ens envolta des de la nostra pròpia perspectiva que pot diferir totalment de la de moltes altres persones, però mai hem de tenir por d’expressar-la. Així que us animo a compartir aquest món de l’escriptura que ja forma una part indispensable de la meva vida. I, deixo per a la propera el que us anava a explicar avui que ocasions per fer-ho no faltaran.