Publicat al Periòdic d’Andorra el dimarts, 26 de febrer de 2019
Fabiola Sofia Masegosa
Aquest divendres passat es van complir vuitanta anys de la mort del poeta més jove i un dels més destacats de la generació del 98, els quals eren coneguts com els homes del desencant. Antonio Machado va morir a Colliure (França) als 64 anys d’edat la mateixa tarda del 22 de febrer de 1939 en què va partir, com molts altres intel·lectuals espanyols, cap a l’exili. Aquí està, doncs el meu petit homenatge, a un poeta que mai va deixar d’escriure per al poble i que defensava la difusió de la cultura i l’ús de la paraula com a mitjà per aconseguir aquest últim objectiu.
Machado, igual que Federico García Lorca, Salvador Dalí, Luis Buñuel i molts altres exponents de la cultura espanyola, va tenir una formació liberal, forjada en el model de la Institució Lliure d’Ensenyament amb la qual va acabar la dictadura del franquisme.
Dedicat a la docència, va ensenyar francès a les ciutats de Sòria, Baeza i Segòvia. En aquesta gèlida ciutat que van erigir els romans, va viure el poeta en una sòbria pensió (entre 1919-1932) la qual en l’actualitat ha estat convertida en la Casa Museu Antonio Machado, un lloc de peregrinació per a tots els que som els seus lectors i admirem la figura del poeta. Allà, com crec que ja vaig comentar una vegada, perquè per descomptat l’he visitat, es conserva l’espai vital del poeta i molts dels seus objectes personals. Així, els seus mobles i les seves parets mostren records d’homenatges, retalls de premsa i retrats d’Antonio Machado, com el realitzat el 1923 per Rafael Peñuelas o una litografia de Picasso, entre d’altres.
Per tant, com hem dit més amunt, Antonio Machado, ferm defensor de la República, mor a l’exili, fugint de l’avanç franquista i lluny del seu estimat germà Manuel qui, després d’haver patit la brutalitat de la presó, sembla que va decidir decantar-se per la ideologia del franquisme.
Hi haurien tantes coses a dir sobre Machado, que prefereixo quedar-me amb la gran amistat que va mantenir amb el jove poeta Federico García Lorca a qui va conèixer el 8 de juny de 1916 a Baeza. Aquesta trobada va reafirmar la vocació literària de Lorca i la seva dedicació a la poesia. Tots dos poetes andalusos són juntament amb Miguel Hernández per a mi un gran referent dins de la creació lírica, no simplement bella, sinó amb arrels ideològiques i sempre implicada amb la situació que el poble en aquests tristos moments vivia.
Al poc temps de morir Lorca assassinat (18 d’agost de 1936), Machado escriu el seu emotiu poema sobre la tràgica mort de l’amic El crimen fue en Granada. El 17 d’octubre d’aquest mateix any aquest poema es va publicar, al setmanari de la solidaritat Ajuda i dos mesos més tard Machado s’instal·la a Rocafort.
La poesia va ser inclosa en el llibre La Guerra al costat de les il·lustracions de Lorca i paisatges de Rocafort de José Machado.
«Se le vio, caminando entre fusiles, / por una calle larga, / salir al campo frío, / aún con estrellas de la madrugada. / Mataron a Federico / cuando la luz asomaba. / El pelotón de verdugos / no osó mirarle la cara. / Todos cerraron los ojos; / rezaron: ¡ni Dios te salva! / Muerto cayó Federico / —sangre en la frente y plomo en las entrañas— /...Que fue en Granada el crimen / sabed —¡pobre Granada!—, en su Granada».